Cent anys de Jaume Roca Delpech

El dijous passat 26 d’agost, va fer cent anys del naixement del músic i pintor saltenc Jaume Roca Delpech.

Músic extraordinari i excepcional pintor, va deixar un important llegat en les dues vessants de l’artista: les cobles catalanes toquen les seves sardanes, i als països d’Europa on va estar treballant (especialment Alemanya i països nòrdics), segueixen editant les seves aquarel•les.

Home avançat a la seva època, possiblement per la seva formació musical a París, va iniciar una brillant carrera musical com a pianista, carrera que va quedar estroncada per la Guerra Civil; amb pocs anys va decantar la seva activitat artística cap un altre camp: el plàstic.

Com aquarel•lista va visitar i treballar, amb notable èxit, a països que a l’època es trobaven fora de l’abast de la majoria dels “mortals”: gairebé tot Europa, nord d’Àfrica, els Estats Units, Mèxic...

Malgrat tot, mai va deixar de banda els temes del seu Salt natal o de la seva Girona d’adopció, i així trobem obres d’aquestes temàtiques en totes les èpoques.

Serveixi aquest petit article per homenatjar i recordar un artista en el més ampli sentit de la paraula. A Girona, que no anem massa sobrats d’aquests espècimens, sembla que l’hem oblidat injustament. L’Ajuntament de Salt ofereix un web amb una extensa informació, sobretot documental, sobre la seva vida i obra d’en Roca Delpech, amb material cedit pel fill de l’artista, Santi Roca.

Enllaços on trobar extensa informació biogràfica i de l’obra:

http://www.saltlavila.cat/jaumeroca/index.htm

http://www.pedresdegirona.com/separata_roca_1.htm

http://www.santirocadcosta.com/Jaume/Jaume_1.htm

El trànsit a Roma (i a Itàlia)

Acabat d’arribar d’una estada a Roma, m’he permès reflexionar sobre aspectes al marge dels estrictament turístics, fins i tot artístics, per centrar-me més en allò quotidià que a la majoria dels habitants del sud dels Pirineus ens pot sobtar.
Habitualment, als mitjans de comunicació d’aquí, especialment els escrits, se sol presentar una Itàlia poblada de mafiosos, un país pràcticament en fallida, amb inseguretat ciutadana i una corrupció generalitzada. Si més no, és el tòpic.
Nosaltres fa molts anys que cada estiu anem a Itàlia, sempre amb cotxe particular, sense una ruta massa predefinida, i sense cap mena de reserva d’hotel, el que ens permet d’aturar-nos allà on veiem quelcom que considerem interessant i quedar-nos-hi, sense més límit que el que ens permet la butxaca.
El primer que vull destacar, especialment per a aquells que no han circulat mai per Roma (i, en general, per Itàlia), és la “humanització” del trànsit; allò que en qualsevol guia turística descriu com una “circulació caòtica”, a la nostra manera de veure, i de conduir, és la posada a la pràctica del lema “viu i deixa viure”. En diverses ocasions ens hem trobat, com no autòctons que som, amb problemes d’haver de canviar de carril, i fins i tot de sentit de forma sobtada perquè hem vist el senyal que ens indicava on volíem anar a pocs metres; doncs bé, mai ningú ens ha barrat el pas, ni ha sonat el claxon, sinó ans al contrari, ens han facilitat la maniobra. I això és l’experiència de molts anys!
Aturar el vehicle en doble fila, ocupant així una de les vies, no ha representat mai cap mena d’irritació i el conseqüent insult i concert de claxons pels que venien darrera; si m’aturo, per alguna cosa deu ser, que no tocar la pera.
El mateix podem dir de les autopistes italianes; que el carril de l’esquerra és per avançar i el de la dreta per circular, ho tenen perfectament entès i ho practiquen. Mai ens hem trobat, com a França, el carril de l’esquerra ocupat per un vehicle que va a 95 quilòmetres avançant-ne un altre que va a 94... i t’has d’esperar que, amb més pena que eficiència, acabi la maniobra d’avançament. Això sí, conduint amb la solfa dels múltiples senyals: ara 90, ara 120, ara 110, ara 130...
Tot el que explico podeu considerar que és una idealització fruit de l’amor pel país de Ròmul i Rem, però us asseguro que és el fruit empíric de molts anys de circular per Itàlia (i moltes altres carreteres i autopistes europees).
Amb tot això vull concloure que per a aquells que consideren les indicacions de les guies turístiques com paraula revelada de Déu, al menys en aquest cas, fieu-vos més de la vostra experiència personal. Ja m’ho sabreu dir...